Toca auditoria

La setmana vinent farà sis mesos de tot això. Toca auditoria, toca seure amb mi mateixa per poder valorar què s’ha fet i què no s’ha fet dins del que m’havia marcat com a full de ruta. I penso que és el moment idoni per realitzar aquest anàlisi no només perquè es compleix un semestre, sinó perquè sóc conscient de que comença el final d’una primera etapa del procés clínic, que es preveu físicament i cognitiva dura. Els efectes acumulats d’onze sessions de quimioteràpia ja no passen desapercebuts i me’n resten cinc per acabar. Al mirall hi ha reflectit una dona asimètrica, amb una miqueta menys de pes, amb una perruca (li dic motxilla) que amaga un crani rodó i pelat i, finalment, una mirada insomne i desorientada que busca recuperar la capacitat de concentració, i una miqueta de memòria.

I és, desde d’aquesta sensació de perdre el control de tot plegat, que em veig amb la necessitat d’agafar paper i llapis per revisar el camí emprès i poder encarar millor la següent fase. No es tractava d’això? De prémer el mode pausa per mirar enrere, revisar i avançar? Sembla que ho estic fent prou bé.

Per poder endinsar-me en aquesta tasca d’una manera ordenada, intentaré fer- ho des de dues perspectives: l’auditoria del procés clínic i l’auditoria del procés intern.

En el primer àmbit d’actuació s’està complint el tractament i el calendari previst pel mateix: fase de diagnòstic, fase d’intervenció, fase de quimioteràpia, control dels efectes i alguna prova més …fins avui.

En el procés intern, o més ben dit, el projecte Maria en si mateix, pel que representa l’exercici de mirar-se endins, la cosa ja no és tan senzilla. Efectivament,  no es pot mesurar de manera objectiva quina ha estat la meva evolució en aquests termes,  tant de bo es pogués calcular el que penso i sento a pes!, però si que sóc capaç de desgranar per capítols quina és la relació que tinc amb el meu entorn, amb la meva vida si es compara amb la Maria d’abans del  23 d’Octubre del 2017.

Començant, doncs, pel capítol familiar, i partint del fet que sóc una gran afortunada per tenir unes filles , mare, germana, cunyat i exmarit de bandera, diria que aquests mesos m’han mostrat com es pot estar sempre atents i connectats amb mi sense deixar de ser, però, respectuosos amb la meva intimitat i el meu dolor. Hem compartit converses d’ànima, ens hem abraçat amb la força de l’amor.  Família i acompanyants: 10 punts! Els meus tresors Maria, Marta, i Júlia: 11 punts!. Ja parlaré d’elles en un altre moment amb tota l’atenció que es mereixen aquestes personetes que han demostrat una maduresa increïble per a la seva edat.

Durant aquest semestre les amistats han tingut igualment un paper vital en el meu creixement com a persona. L’amor incondicional rebut m’ha ensenyat a deixar-me estimar i saber estimar. Encara hi ha molt recorregut per fer, però de moment he sabut allunyar-me de les falses amistats i donar el millor del que sóc capaç a les amistats d’arrel, aquelles que pateixen quan tu no estàs bé  i que riuen i ploren quan tu també ho fas.  Aquelles que coneixen la teva vulnerabilitat i que també et mostren la seva. Amics i amigues: 10 punts!

Fa unes setmanes escoltant una entrevista d’un Coach  a un programa de Catalunya Ràdio,  esmentava que per sortir d’una crisi personal, sigui per un dol, un problema de feina o, en el meu cas,  una malaltia, calia treballar les relacions socials, alimentar-se bé, fer esport, llegir, escriure, descansar i pensar en totes les oportunitats que les situacions de canvi ens permeten albirar i de les que, segurament, no haguéssim pogut gaudir sinó ens hi  haguéssim sentit abocats per la necessitat de supervivència.

Si segueixo i reviso la llista per ajudar-me a acabar aquest examen, puc dir amb satisfacció que estic començant a comprendre perquè estic aquí i perquè haig de viure aquesta experiència, sense que sigui una fugida cap endavant, sinó la presa de consciència d’una nova realitat que no s’aferra al passat i que busca la manera de tancar ferides per iniciar un canvi personal cap a la plenitud, cap a l’autèntic jo.

I ara què?

El procés mèdic continua sis mesos més amb el final de la quimioteràpia, radioteràpia, hormonoteràpia, el temut primer control  i la reconstrucció.

Pel que fa al camí, aquest ha deixat de ser individual , no va sol, és un tren que suma altres viatgers connectats al meu procés però també immersos en el desenvolupament dels seus propis projectes vitals.  El tren preveu algunes parades on és probable que m’hagi d’acomiadar d’algú, des de l’amor, perquè el desgast de l’acompanyament no perjudiqui el desenvolupament dels propis projectes. Per contra també és possible que en alguna  estació hi pugin altres persones que busquin arribar al mateix destí. En qualsevol cas caldrà anar poc a poc, tancant ferides, passant dols, prenent decisions i provocant petits canvis fins arribar al reconeixement, al renaixement i a l’autoestima,  sense por, sense pressa i amb molta alegria i humor!. Aquest ha de ser el meu màxim objectiu.

Salut,

M