Reflexions

La plagueta vermella

Han passat moltes coses des del darrer cop que vaig escriure. És increïble el munt de vivències que dia a dia l’univers ens regala i que inclús ens poden passar pel davant de manera inadvertida simplement perquè no hem estat prou conscients. Va ser precisament per evitar aquestes “fuites de vida” que fa unes setmanes vaig comprar-me una llibreta de color vermell per poder anotar en temps real, fets més o menys remarcables que es van succeint en el meu camí. De vegades no es tracta tant de situacions concretes sinó de pensaments que et sorprenen just quan creues un carrer o quan recordes el somni de la darrera nit.

Torno a reprendre el fil, que em disperso…

El cas és que aquesta llibreta és una magnífica eina per poder estar ara mateix recordant amb vosaltres el que han estat aquestes setmanes i, més concretament, com s’està desenvolupant el meu tractament. Tant de bo que el que expliqui pugui ajudar o prevenir a qui malauradament, o perquè no dir-ho “sortosament”, es pugui trobar davant d’un càncer de mama. Desconec si la meva experiència pot ser d’utilitat per altres tipus de càncer.

Això va que bufa!, ja fa un embaràs des de que tot va començar, certament han estat nou mesos intensos en tots els sentits. To be short,  podria descriure-ho com físicament durs i mentalment forts. No sé si la força surt de la supervivència o si ve de sèrie, però segur que es pot treballar. En el meu cas diria que s’han fusionat ambdues circumstàncies.

Crec recordar que jo ja comentava que estava fent ràdio després d’haver complert un llarg cicle de sessions de quimioteràpia, doncs bé, ja he acabat amb 25 dies seguits de radioteràpia abrasiva yuhuuuuu!!! Beneeixo a la misteriosa i intel·ligentíssima Madame Curie per l’aportació que ens va fer amb els seus treballs d’investigació al voltant de la radioactivitat, però això no treu que ara mateix també exclami perquè alguna altra ment brillant trobi la manera de curar sense deixar-te literalment la pell. Soc adicta al Aloe Vera i aquí si que no sé a qui haig de donar les gràcies. No em sona cap Madame Vera, que no sigui l’actriu espanyola més lliberal, sensual i internacional de la transició. Segur que ella també té una planta d’aloe ni que sigui en un racó del seu jardí  Jo quan tingui la meva caseta blanca, no hi faltarà aquest arbust al costat de la tanca d’ullastre i de les plantes aromàtiques. Quatre cops al dia m’aplico el suc pur d’aquestes fulles i sento com és rebaixa la cremor i tibantor de la pell dels pits i escot, ara mateix un volcà de lava vermella que s’expandeix fins sota el braç i que em recorda que estic en tractament. D’alguna cosa m’havia de queixar, no?, sinó qualsevol que em llegeixi pensarà que sóc un frau de malalta jajajaj. Veieu com no cal espantar-se ni espantar?. També és veritat que jo, personalment, tinc una gran habilitat per esborrar de la meva memòria allò que no m’interessa o que m’ha fet mal. Certament, sóc una experta…

Doncs, si, ja s’ha acabat la radio i ara es preveu que en sis setmanes la meva pell es regeneri i llueixi com mai! Tot el que el nostre cos renova, ho fa amb una força brutal. D’això en donen fe les meves ceies ja poblades, unes pestanyes llargues i denses i el meu estimat i molsut cabell que ja em permet deixar aparcada la motxilla (mai he sabut dir-li perruca).

Més bones notícies…. Després d’una setmana de tacs, analítiques, gammagrafía òsea i llargs dies d’espera per presentar els resultats a la doctora, es confirma que l’amistat i la família definitivament curen!!! Tal com ho sentiu, estic de PM !!! Primera ITV complerta passada amb bona nota! Enhorabona per la part que us toca, que és molta! I aquí em podria estendre en deu mil agraïments, però sóc tan immensament afortunada que em mancarien folis per escriure noms i cognoms. De totes maneres aquest ha estat per a mi l’any de l’amistat. Desconeixia el tresor que tenia i la bellesa tan gran dels homes i dones que m’estan acompanyant en el procés. Ells ja saben qui són i no necessiten alimentar el seu Ego amb mencions ni medalles.

La setmana vinent comença la quarta fase: la hormonoteràpia. Set anys amb una pastilla diaria d’hormones que s’encarregaran d’aturar definitivament l’activitat dels meus ovaris i conseqüentment, vindran més sufocacions, irritabilitat i algun altre trastorn que m’encarregaré de compensar amb exercici, sopars d’amics, balls de matinada i amor, molt d’amor!!
I aquí estic jo, a l’antesala de la meva nova vida, contenta de poder-vos fer cinc cèntims de tot plegat i molt agraïda de sentir-vos tan a prop!

Love U all!

Gràcies, gràcies, gràcies i molta salut!

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.