Reflexions

Per fi em reconec

Ja fa més d’un mes que vaig tenir la darrera sessió de quimio i demà començo amb la ràdio. És curiós, però quan acabes el que et diuen que és el pitjor del procés, de sobte, s’esvaeix  tota la paciència que has hagut d’invertir en la primera fase i vols recuperar el teu físic i salut d’immediat, talment com si mai hagués passat res de res, com si l’endemà ja tornessis a ser la d’abans de tot plegat. I és així com cada matí,  durant sis setmanes,  el primer que he fet al trobar-me al mirall ha estat buscar el primer indici de cabell en una closca brillant, el primer pel d’unes celles despoblades o la primera pestanya d’uns ulls quasi bé clucs, i comprovar que el color de la pell del meu petit cos (què bé s’ha portat, pobret).

El cas és que no ha estat fins avui que m’he reconegut a l’altra banda del temut mirall. El click que m’havia anunciat l’oncòloga s’ha produït: els ulls ja s’obren bastant més i el cap ja insinua el mapa dels meus cabells. Quina alegria més gran! Com em trobava a faltar!!! De sobte he recordat el conte de la bella dorment, bé, aquí no hi ha hagut el petó de cap príncep, ni jo sóc una princesa, però coincideix que la bella i jo hem estat temporalment “adormides” .

Anyway, que estic contenta que coi!!!. i aquest estat m’ajuda a recuperar la paciència i la responsabilitat de cuidar-me. No si val relaxar-se a l’hora de menjar sa, no si val pensar que arribo a tot i més, no si val caure en el que em va emmalaltir!!! De que hagués servit sinó tot això!!!

Doncs això, que ho he volgut fer públic per compartir l’alegria, advertir a les dones que vagin darrera meu sobre el que es trobaran,  però també per cridar-me l’atenció, que em conec…

Apali! ( que diría un amic meu)

Salut,

M.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.