Reflexions

La mala memòria.

En dues setmanes farà un any del diagnòstic i de veritat que em costa recordar coses tan bàsiques i properes com quantes sessions de quimioteràpia i ràdio he hagut de fer. Dies enrere m’ho preguntava una amiga i em vaig sorprendre a mi mateixa per la facilitat que tinc d’esborrar el que segurament no em convé, no m’interessa o no m’aporta res. Els murs de la memòria es fan poc a poc, comencen amb la infantesa, es desenvolupen durant l’adolescència i agafen alçada quan entres a la maduresa. De tant en tant cau algun totxo i la llum deixa entreveure el que havies amagat per estalviar-te mals de cap i una sensació de temes pendents per resoldre. A tots ens fa molt de respecte estirar el fil invisible que ens porta a recordar el que no calia, d’això s’ocupen els psicoanalistes, però de vegades cal fer-ho, ni que sigui per entendre el que ens passa, el que sentim o el que patim, com ara una malaltia. Amb això no estic buscant culpables pel meu cas, fer-ho seria infantil i sobretot injust, però comença a intrigar-me aquesta exagerada facilitat per oblidar fins i tot qüestions del meu present més immediat. A casa ens riem tots de la nostra falta de memòria, diem que és genètic i així donem el tema per tancat. Personalment, crec que hi ha dos tipus de memòria: la dels sentiments i la dels fets. La primera és la que jo anomeno subconscient, perquè no saps com ha anat a parar darrera el mur i pot ser dolorosa, la segona és molt més simple, s’encarrega de les dates, les anècdotes compartides, les converses, els mots i les xifres, com ara quantes sessions de quimio has fet.

Sortosament la memòria dels fets té molts recursos per sobreviure: des de l’agenda del mòbil a un diari o blog personal com aquest i que acabo de descobrir que segurament vaig decidir posar en marxa per no oblidar. Ara caldrà descobrir que és el que no vull oblidar i perquè. Tinc algunes idees al respecte: en primer lloc no vull oblidar res que m’hagi fet sentir feliç, viva i naturalment agraïda. Aquí, fent només una mica d’esforç, em surten molts motius per donar les gràcies al sotrac de la meva salut: des de l’amor incondicional de la família i dels amics més íntims, al retrobament amb el plaer de la lectura i l’escriptura de batalla o la capacitat de viure cada instant amb tots els sentits. Oblidar és un verb molt dur, segurament perquè dota d’acció a la memòria, però a la inversa. Jo no sé si mai voldré provocar la memòria del meu subconscient ni augmentar la memòria dels fets, però sí que tinc cada cop més clar que vull aprendre a recordar viure amb intensitat tot allò que em fa il•lusió, que em fa pensar, que em fa reaccionar i trobar a faltar, que espanta la por i em convida a viure amb la força del valor i naturalment de l’amor! Tot allò que la memòria intensiva, la del present, s’encarregarà d’emmagatzemar perquè he recordat que no podia oblidar.

Salut,

M

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.