Plorar per sanar
El que no he plorat en anys ho ploro ara, qualsevol situació per més o menys intensa o propera que em sigui, desencadena un nus a la meva gola que puja com un tsunami de llàgrimes als ulls. Aleshores intento aguantar fixament la mirada de tal manera que la llàgrima no caigui, mentres busco un pensament neutre que alliberi el mal de cor i relaxi l’entrecella.
Temo els propers dies farcits de celebracions escolars, esportives i familiars perquè sé que em pujarà novament el sentiment cap els ulls i hauré de recórrer al procés d’autocontrol que intueixo no pot ser massa bo perquè va contranatura.
I et preguntaràs què em fa retenir l’expressió de la tristesa, del dolor i de l’alegria també.
Molt senzill, el plor m’envaeix contracorrent, sense coincidir amb el dels altres i, conseqüentment, em sento sola en l’emoció. Això em fa sentir incòmode i visible, justament quan prefereixo passar més desapercebuda que mai. Diria que vaig desbordada de sentiment.
Ja fa unes quantes setmanes que hormonoteràpia em té fregida de fogots i canvis d’humor i,segurament, també és part responsable d’aquesta hipersensibilidad que em convida a plorar. Però sento que alguna cosa està passant dins meu a banda dels efectes secundaris d’unes pastilles.
Tot i no haver deixat de ser optimista i alegre em sento falta d’energia. Una mica també com a les fosques d’una primavera esplendorosa però que no amaga un cert neguit.
Sento el pes de la meva ombra com una llosa anacrònica que plora aventures i possibilitats exhaurides. Sento també la pressió d’aquestes pèrdues com un cop de puny al cor, que el deixa estabornit i malenconiós.
Potser plorar esdevé una invitació a recordar que haig de passar el dol de l’enfermetat de la mateixa manera que fa un any vaig sentir la necessitat de cercar els motius de la malaltia. Cal escoltar el cos i tenir present que tot el que la ment s’encarrega d’amagar sota l’oblit, el cos en té memòria i cerca la manera d’escopir cap en fora el dolor que encara resta dins. Benvingudes doncs les llàgrimes, deixem-les caure sense complexos, amb tota llibertat, perquè és ben probable que, al cap i la fi, calgui plorar per sanar.
Salut,
M
