Por

Gairebé no tenia constància de tu. No et recordo. No se en quin moment vas aparèixer, però ho vas fer per la porta gran, disposat a quedar-te. A bufar-me el clatell per poder sentir que et tinc trepitjant-me els talons. Hi ha dies que aconsegueixo mantenir-te al marge, no deixar-te lloc ni protagonisme.

Però t’aprofites de la meva vulnerabilitat i, a la mínima, em pessigues el cor amb la teva mà negra i freda. I no vull que tornis a remoure cadascuna de les cèl·lules que formen el meu cos i et tornis a activar, i a vence’m. Si, de vegades em derrotes. I no sóc capaç de pujar. Peses com una llosa. Em sento petita. Molt petita. Tant com quan, de petita, em protegia amb una manta pensant que passaria desapercebuda davant el perill que temia. O tancava completament aquella porta de l’armari que amb les presses per anar-me’n al llit s’havia quedat mig oberta.

La meva psicòloga em recorda que sempre has existit, però ara la teva presència és més evident. Et diuen por. I fereixes, silenciosa, els meus punts més febles. T’adhereixes a ells i et vas retroalimentant. Sé que no ets racional. Pensava que jo mateixa ho era. Capaç posar el cap davant el cor. Però no. La malaltia ha fet que aquest últim regeixi part del meu dia a dia. I si. Em tornes a recordar que tu has vingut per quedar-te. Et lligues a mi i m’acompanyes les nits prèvies a rebre resultats. Et passeges amb peus descalços i freds. Ets el motiu de les meves nits de vetlla. Em presiones el pit. M’estrenys la gola. I fas que calli.

Perquè és difícil expressar que tinc por davant els altres. Jo, la valenta, la positiva, la que ha pogut amb tot i ha “vençut”. Ells fan servir la part racional. “¿Por de què?Tot anirà bé”. Qui ho assegura? Qui els ha donat el diagnòstic? I callo. I em vaig fent cada vegada més petita i  les pors cada vegada més grans. Com dominar-te? No t’anomenaré. No pensaré en tu. Potser així et perdi en l’oblit, per uns segons.

Salut,

M