Abraça’m

Fa dies que penso en la teva manera d’abraçar-me, tan forta però també tan tendre, tan profunda però també  tan física. Tens una manera d’abraçar que no s’oblida, raó per la qual vaig pensar en tu quan amb la meva  filla, parlàvem del poder de l’abraçada per fer front a les seves pors, exàmens, o angoixes. El seu mestre, li va preguntar un dia com es preparava els exàmens, i ella va parlar-li del poder de l’abraçada i de com la practicaven entre les seves germanes per carregar d’energia l’ànima

Les abraçades dins l’àmbit familiar solen desaparèixer amb la pre-adolescència, etapa on les demostracions d’afecte entre pares i fills no sembla agradar als segons . De sobte fa vergonya mostrar sentiments obertament i els comiats o rebudes es resolen amb dos petons regalats i perduts a l’aire.

Però vet aquí que un dia, varem decidir que aquelles salutacions de tràmit s’havien de canviar, conscients del distanciament que suposaven entre membres d’una família. L’abraçada quedava massa exagerada pel dia a dia, així que es va consensuar un terme  mig; ni dos petons, ni una abraçada, sinó un sol petó però, això si, entregat i amorós, chic to chic, real, sincer, com il faut!!

I així és com he recuperat les abraçades amb els amics i els petons amb els fills, germans i pares, perquè la vida són quatre dies i no pot ser que esperem a que l’altre no hi sigui per lamentar tots els petons i les abraçades aparcades que li haguéssim volgut donar. Des d’aleshores cada cop que ens acomiadem, ho fem amb una forta abraçada i l’allarguem tot el que podem en el temps, com si a més segons, més energia.

És per això que demà et buscaré i et demanaré que m’abracis fort i valent, com quan compartíem moments i confidències. Et buscaré també per  agrair-te tota l’energia que em vas transmetre quan més la vaig necessitar  i que, de sobte, m’ha vingut al record com un llampec.  Millor tard que mai. Tu, que ets pacient, ja ho saps.

Gràcies,gràcies, gràcies!