Reflexions

La cirereta del pastís

Finals del 2019, coincidint per a mi amb el tancament d’un cicle pel que fa al projecte Maria. Un cicle que va començar amb una doble mastectomia, per seguir amb quimio, ràdio, reconstrucció en tres fases i dos anys d’hormonoteràpia (resten cinc). La cirereta del pastís ha estat aquest mes
de març, amb les aureòles i mugrons al cim dels meus nous pits, que em recorden el camí emprès i m’impulsa cap endavant, sempre forward, fast forward!
De fet, una de les coses de les que m’he adonat recentment és que projecte Maria va iniciar-se abans del diagnòstic, quan la meva vida
compartida i la meva suposada estabilitat es va trencar amb un divorci rècord, d’aquells que no t’expliques com ha pogut passar, però que deixen empremta en cos i ànima.
Diguem que el càncer ha estat una parada tècnica en el camí, i que la veritable iniciació cap a la meva pròpia coneixença es va iniciar un any abans arrel d’aquest trencament familiar i personal. Va ser aleshores quan em vaig interessar per lectures insospitades sobre el poder de l’ara. Cosa que sembla bastant comú entre el cada cop més ampli col·lectiu de separats i separades, als que la societat s’ha encarregat de senyalar com a fracassats i que es veuen abocats a buscar explicacions fora del món tangible.
Paral·lelament i paradoxalment a tant existencialisme, la meva vida començava un etapa una mica perduda que cercava consol en nits de festa fins a trenc d’alba, entre dos llums, metàfora del que m’estava passant.
Aleshores va arribar el temut càncer, per ajudar-me a prendre consciència de tanta disbauxa i obligar-me a redirigir el que es suposava que era un viatge cap endins, però que era més aviat una dissimulada fugida cap endavant enduta per una ràbia continguda i sostinguda en el temps.
En contra del que pugui semblar, aquella fugida també ha estat indispensable per poder entendre tot el que va passar durant el tractament de la malaltia i la fase posterior que tot just enceto. De sobte,
em veia obligada a llençar l’àncora, fondejar i observar, un exercici del tot enriquidor que em va ratificar el pes i l’amor de la família i les amistats.

És per això que avui entenc el projecte Maria com un projecte de vida que no comença amb el càncer, sinó que aquest és un accident que cal gestionar i que t’ofereix la grandíssima oportunitat de conèixer el que un vol o simplement defuig.
Així doncs, el 2020 convergeix amb un final de cicle i amb la redescoberta d’una Maria més serena, més permissiva amb si mateixa i, sobretot, amb el desig de tornar a compartir el camí i de clavar-li els ullals a cada dia que s’albira.

T’animes?
Salut,
M

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *